La conseqüencia boliviana
Xavi Diez
Una de les virtuts de la deriva política llatinoamericana és que posa en evidència l’escassa independència de bona part dels mitjans del país. La desqualificació de Chávez i l’assetjament mediàtic a Evo Morales per les seves decisions econòmiques, en la línia contrària del consens de Washington, suggereixen que les grans companyies transnacionals mantenen llargs tentacles amb televisions, ràdios i diaris, i dicten sense manies les seves línies editorials. Les nacionalitzacions dels hidrocarburs, les reformes agràries i el replantejament de les relacions amb els inversors estrangers, decisions que corresponen sobiranament a les institucions de qualsevol estat, són presentades com a imperdonables gestos de populisme demagògic, d’autoritarisme i com una agressió contra els interessos espanyols. Precisament la confusió entre els interessos dels accionistes de companyies privades i la immensa majoria de ciutadans sense accions és una de les premisses per argumentar ofensives diplomàtiques contra uns governs decidits a fer un gir brusc en la seva política econòmica. En tota aquesta contaminació mediàtica, on s’imposa l’opinió per damunt de la informació, es constata que la llibertat informativa se sotmet a la conveniència empresarial. Cal, per tant, tot un treball de contrast de fonts i d’interpretació ponderada de la concatenació dels fets que constitueix el que sembla un canvi de cicle significatiu en l’evolució històrica de Llatinoamèrica. A diferència del que molts editorialistes tracten de vendre, el que succeeix avui no es tracta d’una agressió contra els interessos d’ Espanya, sinó d’un replantejament en les relacions amb unes empreses que, després d’apostar per la nul·la intervenció dels governs, des de la seva filosofia del laisser faire, exigeixen ara que l’estat actuï en la defensa del seu percentatge de beneficis. Una anàlisi acurada assenyala que, passada la dècada perduda dels noranta, quan les polítiques neoliberals havien arrasat les economies i les societats del continent, i a partir del que serien les transformacions en la geopolítica global, s’està imposant un nou paradigma que ja no té el creixement econòmic com a tòtem sagrat, sinó que declara buscar un repartiment més equitatiu dels recursos. Tot i que sempre és difícil d’avaluar els impactes reals d’aquests canvis de rumb, el cert és que els estats que escapen a la lògica del TLC i busquen un marc de cooperació comercial alternatiu comencen a recuperar la seva vitalitat econòmica, i la represa del control dels recursos naturals està incrementant espectacularment els ingressos públics. Economies com la brasilera i l’argentina s’estan refent de la depressió anterior precisament perquè no compleixen, o només a mitges, els compromisos amb els organismes financers internacionals i pressionen les empreses estrangeres a complir amb les normatives. L’èxit d’algunes experiències, a més, està propiciant un clamor entre bona part d’una opinió pública cada vegada més crítica amb el neoliberalisme per impulsar una política de renacionalitzacions. La nacionalització dels hidrocarburs, la reforma agrària, l’anul·lació d’ alguns contractes amb transnacionals subscrits amb poca transparència a Bolívia ha aixecat moltes protestes entre aquells que no es caracteritzaven precisament per un exercici responsable ni ètic en la seva gestió. A tall d’exemple, durant la dècada dels noranta, la justícia argentina va comprovar que diversos agents de conegudes empreses espanyoles van subornar desenes de diputats per tal dictar lleis que permetessin precaritzar el mercat de treball. La corrupció ha estat una norma general a l’hora d’obtenir contractes o participar en processos de privatització a preus irrisoris. Les prestacions de serveis per part d’empreses inversores ha estat sovint a preus abusius i en condicions draconianes. Amb total impunitat, el comportament de determinats administradors ha estat semblant al de governadors colonials. Hi ha, d’altra banda, un important component d’hipocresia. Els mateixos que ploren avui per la manca de seguretat jurídica no dubtaven a comprar legisladors, extorquir governs o a fer inversions a empreses estatals d’Àsia, que ha vist créixer la seva economia sense seguir cap de les indicacions de l’FMI, o a Rússia, on aquest concepte resulta més que relatiu. A diferència del que molts mitjans tracten de fer veure, aquest procés nacionalitzador no és degut al caprici d’un indígena, sinó perquè sectors creixents de les societats llatinoamericanes ho estan exi gint, en el sentit que la reapropiació dels recursos naturals es concep com una segona descolonització. Des d’Ushuaia fins a Tijuana s’està produint una reacció civil que demana una ruptura amb un model que va generar pobresa, desigualtat i precarietat. Bolívia no és la causa de res, és la conseqüència dels abusos del passat
Xavi Diez
Una de les virtuts de la deriva política llatinoamericana és que posa en evidència l’escassa independència de bona part dels mitjans del país. La desqualificació de Chávez i l’assetjament mediàtic a Evo Morales per les seves decisions econòmiques, en la línia contrària del consens de Washington, suggereixen que les grans companyies transnacionals mantenen llargs tentacles amb televisions, ràdios i diaris, i dicten sense manies les seves línies editorials. Les nacionalitzacions dels hidrocarburs, les reformes agràries i el replantejament de les relacions amb els inversors estrangers, decisions que corresponen sobiranament a les institucions de qualsevol estat, són presentades com a imperdonables gestos de populisme demagògic, d’autoritarisme i com una agressió contra els interessos espanyols. Precisament la confusió entre els interessos dels accionistes de companyies privades i la immensa majoria de ciutadans sense accions és una de les premisses per argumentar ofensives diplomàtiques contra uns governs decidits a fer un gir brusc en la seva política econòmica. En tota aquesta contaminació mediàtica, on s’imposa l’opinió per damunt de la informació, es constata que la llibertat informativa se sotmet a la conveniència empresarial. Cal, per tant, tot un treball de contrast de fonts i d’interpretació ponderada de la concatenació dels fets que constitueix el que sembla un canvi de cicle significatiu en l’evolució històrica de Llatinoamèrica. A diferència del que molts editorialistes tracten de vendre, el que succeeix avui no es tracta d’una agressió contra els interessos d’ Espanya, sinó d’un replantejament en les relacions amb unes empreses que, després d’apostar per la nul·la intervenció dels governs, des de la seva filosofia del laisser faire, exigeixen ara que l’estat actuï en la defensa del seu percentatge de beneficis. Una anàlisi acurada assenyala que, passada la dècada perduda dels noranta, quan les polítiques neoliberals havien arrasat les economies i les societats del continent, i a partir del que serien les transformacions en la geopolítica global, s’està imposant un nou paradigma que ja no té el creixement econòmic com a tòtem sagrat, sinó que declara buscar un repartiment més equitatiu dels recursos. Tot i que sempre és difícil d’avaluar els impactes reals d’aquests canvis de rumb, el cert és que els estats que escapen a la lògica del TLC i busquen un marc de cooperació comercial alternatiu comencen a recuperar la seva vitalitat econòmica, i la represa del control dels recursos naturals està incrementant espectacularment els ingressos públics. Economies com la brasilera i l’argentina s’estan refent de la depressió anterior precisament perquè no compleixen, o només a mitges, els compromisos amb els organismes financers internacionals i pressionen les empreses estrangeres a complir amb les normatives. L’èxit d’algunes experiències, a més, està propiciant un clamor entre bona part d’una opinió pública cada vegada més crítica amb el neoliberalisme per impulsar una política de renacionalitzacions. La nacionalització dels hidrocarburs, la reforma agrària, l’anul·lació d’ alguns contractes amb transnacionals subscrits amb poca transparència a Bolívia ha aixecat moltes protestes entre aquells que no es caracteritzaven precisament per un exercici responsable ni ètic en la seva gestió. A tall d’exemple, durant la dècada dels noranta, la justícia argentina va comprovar que diversos agents de conegudes empreses espanyoles van subornar desenes de diputats per tal dictar lleis que permetessin precaritzar el mercat de treball. La corrupció ha estat una norma general a l’hora d’obtenir contractes o participar en processos de privatització a preus irrisoris. Les prestacions de serveis per part d’empreses inversores ha estat sovint a preus abusius i en condicions draconianes. Amb total impunitat, el comportament de determinats administradors ha estat semblant al de governadors colonials. Hi ha, d’altra banda, un important component d’hipocresia. Els mateixos que ploren avui per la manca de seguretat jurídica no dubtaven a comprar legisladors, extorquir governs o a fer inversions a empreses estatals d’Àsia, que ha vist créixer la seva economia sense seguir cap de les indicacions de l’FMI, o a Rússia, on aquest concepte resulta més que relatiu. A diferència del que molts mitjans tracten de fer veure, aquest procés nacionalitzador no és degut al caprici d’un indígena, sinó perquè sectors creixents de les societats llatinoamericanes ho estan exi gint, en el sentit que la reapropiació dels recursos naturals es concep com una segona descolonització. Des d’Ushuaia fins a Tijuana s’està produint una reacció civil que demana una ruptura amb un model que va generar pobresa, desigualtat i precarietat. Bolívia no és la causa de res, és la conseqüència dels abusos del passat
